Ruggero Leoncavallo: diferència entre les revisions - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

m

m

Línia 10:

De petit, Leoncavallo es va traslladar amb el seu pare a la localitat de [[Montalto Uffugo]] ([[Cosenza]]), a [[Calàbria]], on va viure durant la seva adolescència. Aquí el petit Ruggero va fer les primeres classes de piano amb els mestres Siri i Simonetti. El 1865, el seu pare va haver de gestionar com a jutge un incident sagnant que va posar fi a la vida d'un jove empleat: el desenllaç mortal d'un drama de gelosia. Ruggero va viure molt de prop aquest episodi que va esdevenir una font d'inspiració per a la seva obra més reconeguda, ''Pagliacci'', la qual va compondre més d'un quart de segle després d'aquells esdeveniments.<ref name=Streicher>{{ref-web|cognom=Streicher|nom=Johannes|url=http://www.treccani.it/enciclopedia/ruggiero-leoncavallo_%28Dizionario-Biografico%29/|títol=Dizionario Biografico degli Italiani|any=Volume 64 (2005)}}</ref>

[[Fitxer:Beniamino Cesi.jpg|miniatura|esquerra|[[Beniamino Cesi]] primer professor de piano de Leoncavallo]]

Més tard va tornar a Nàpols i amb vuit anys va entrar al [[Conservatorio San Pietro a Majella]] de la ciutat. Allà va estudiar piano amb [[Beniamino Cesi]], harmonia amb [[Michele Ruta]] i composició amb [[Lauro Rossi]] i [[Paolo Serrao]].<ref name="Dryden">{{ref-llibre|cognom=Dryden |nom=K. |cognom2=Domingo |nom2=P. |títol=Leoncavallo: Life and Works |editorial=Scarecrow Press |any=2007 | isbn=978-1-4617-1665-5 | url=https://books.google.escat/books?id=LwEh6-URsgkC&pg=PA289 |consulta=2023-12-13 |pàgina=289}}</ref>

Per continuar els seus estudis a l'escola i al conservatori de Nàpols, no va seguir el seu pare, que va ser traslladat de nou primer a [[Arezzo]], on la seva mare va morir a la primavera de 1873, i poc després a Potenza, com a president del tribunal. Ruggero roman a Nàpols i viu amb el seu oncle Nicola, notable civilista amb carrera política. Als 16 anys va acabar el Conservatori amb el diploma de mestre.<ref name="Dryden"/> Més endavant va entrar a la Universitat de Bolonya per estudiar literatura amb el famós poeta italià [[Giosuè Carducci]]. A la universitat va conèixer a [[Alfredo Orioni]] i [[Giovanni Pascoli]], que foren els autors de la seva primer romança.<ref name=Longobucco /> De seguida va mostrar la seva inclinació cap a la composició operística i va posar música a un llibret basat en el conegut drama d'[[Alfred de Vigny]], ''Chatterton''. Però cap empresari va voler dur a terme el projecte i el jove compositor que es va veure reduït a la pobresa. No obstant això, no es va desesperar i, abandonant temporalment les seves pretensions operístiques, es va posar a treballar en qualsevol cosa que li permetés la subsistència.<ref name="Rous" />

Línia 33:

No va ser fins que ''[[La bohème]]'' de Leoncavallo es va representar l'any 1897 a Venècia que el seu talent va obtenir confirmació pública. No obstant això, va ser eclipsat per l'òpera homònima i sobre el mateix tema de Puccini, que es va estrenar l'any 1896. De tant en tant encara es representen dues àries de tenor de la versió de Leoncavallo, sobretot a Itàlia.

Les òperes posteriors de Leoncavallo als anys 1900 van ser: ''[[Zazà]]'' (l'òpera de la famosa actuació de comiat de [[Geraldine Farrar]] de 1922 al Metropolitan Opera), i ''[[Der Roland von Berlin]]'' de 1904. El 1906 el compositor va portar cantants i músics d'orquestra de [[La Scala]] per fer concerts de la seva música a Nova York, a més de fer una extensa gira pels Estats Units. La gira va ser, en conjunt, un èxit qualificat.<ref name="Ruggero, 10">James Greening-Valenzuela (2011) Ruggero Leoncavallo in New York and other American cities: 1906 and 1913.</ref> Va tenir un breu èxit amb ''[[Zingari]]'', que es va estrenar en italià a Londres l'any 1912, amb una llarga cursa al Hippodrome Theatre. ''[[Zingari]]'' també va arribar als Estats Units però aviat va desaparèixer del repertori.<ref name="Ruggero, 11">{{format ref}} https://www.forumopera.com/critiques/leoncavallo_zingari.htm/or{{Enllaç no actiu|bot=InternetArchiveBot |data=2024 }} a review of a modern recording of Zingari and a musical analysis {{it}}</ref>

Després d'una sèrie d'operetes, Leoncavallo semblava haver intentat un últim esforç seriós amb Edipo re. Sempre s'havia suposat que Leoncavallo havia acabat l'obra però havia mort abans que pogués acabar l'orquestració, que va ser completada per Giovanni Pennacchio. No obstant això, amb la publicació de la biografia de Konrad Dryden de Leoncavallo<ref name="Ruggero, 12">Dryden (2007)[pàgina necessària]</ref> es va revelar que Leoncavallo potser no havia escrit l'obra en absolut (tot i que sens dubte conté temes de Leoncavallo). Una revisió de l'estudi de Dryden assenyala: "Aquell bon Edipo re... ni tan sols va ser compost per [Leoncavallo]. La seva vídua va pagar a un altre compositor perquè confeccionés una nova òpera amb la música de Der Roland von Berlin. Dryden no va trobar cap referència. a l'òpera en la correspondència de Leoncavallo ni hi ha una sola nota seva a la partitura manuscrita."<ref name="Ruggero, 13">{{format ref}} https://www.operanostalgia.be/html/leoncavallo.html</ref> Pennacchio pot haver inventat l'òpera o pot haver hagut de fer més a l'obra més o menys completa de Leoncavallo per "omplir-la". en els buits" utilitzant la música anterior de Leoncavallo.<ref name="Ruggero, 14">Chillemi, Carmelo/"Giovanni Pennacchio"'{{it}}</ref>

== Mort i llegat ==

Línia 42:

70 anys després de la seva mort es va iniciar una campanya per traslladar les restes del compositor a Brissago, Suïssa, després que una suposada carta escrita per Leoncavallo afirmés demostrar que havia desitjat ser enterrat allà originalment, tot i que mai no es va trobar aquesta carta. Leoncavallo es va convertir en ciutadà honorari de Brissago on posseïa una luxosa residència d'estiu, Villa Myriam, a la ciutat; el 1904 el compositor havia esmentat en un discurs que no li importaria tenir un lloc de descans al cementiri de la Madonna di Porte de la ciutat, però mai va ser una petició escrita en el seu testament. Independentment de la campanya per traslladar les restes de Leoncavallo es va avançar i va rebre l'aprovació oficial de Piera Leoncavallo-Grand, l'últim descendent del compositor. El cos va ser exhumat per traslladar-lo a Suïssa juntament amb les despulles de la seva dona Berthe, que va morir el 1926.

El Museo Leoncavallo (Museu Leoncavallo) es va establir l'any 2002 a Brissago per commemorar el compositor. Inclou objectes personals i manuscrits originals exposats, així com estàtues que representen personatges de les seves òperes Zazà i Der Roland von Berlin. El Museu Ruggiero Leoncavallo a la casa d'infantesa del compositor Montalto Uffugo es va inaugurar el 2010 i també conté diversos manuscrits i objectes personals, així com el piano personal de Leoncavallo.<ref name="Ruggero, 15">{{format ref}} https://www.museoleoncavallo.it/mu/</ref>

Poc de les altres òperes de Leoncavallo s'escolta avui, però les àries de baríton de Zazà eren grans concerts i enregistraments preferides entre els barítons i Zazà en conjunt es recupera de vegades, com la seva La bohème. Les àries de tenor de La bohème continuen sent favorites.

Leoncavallo també va compondre cançons, la més famosa "Mattinata", que va escriure per a la Gramophone Company (que es va convertir en HMV) tenint en compte la veu única de Caruso. El [[8 d'abril]] de 1904, Leoncavallo va acompanyar Caruso al piano mentre gravaven la cançó. El [[8 de desembre]] de 1905 va gravar cinc de les seves pròpies peces per a la reproducció del piano Welte-Mignon.<ref name="Ruggero, 16">Gerhard Dangel und Hans-W. Schmitz: Welte-Mignon Reproductions. Complete Library Of Recordings For The Welte-Mignon Reproducing Piano 1905–1932. Stuttgart 2006; {{ISBN|3-00-017110-X}}, pp. 49, 518.</ref><ref name="Ruggero, 17">{{format ref}} https://www.tacet.de/main/seite1.php?layout=katalog&language=en&filename=production.php&bestnr=01780/</ref>

Leoncavallo va ser el llibretista de la majoria de les seves pròpies òperes. Molts el consideraven el millor llibretista italià del seu temps després de Boito. Entre els llibrets de Leoncavallo per a altres compositors hi ha la seva contribució al llibret de ''[[Manon Lescaut]]'' de Puccini.<ref name="Ruggero, 18">{{format ref}} https://mahlerfoundation.org/mahler/contemporaries/ruggero-leoncavallo/2015-01-06{{Enllaç no actiu|bot=InternetArchiveBot |data=2024 }}. Retrieved 2022-11-13.</ref>

== Obres ==