El Llevant Unió Esportiva (Levante Unión Deportiva, SAD segons la denominació oficial) és un club de futbol de la ciutat de València, que té un especial arrelament en els seus barris marítims i també en el centre històric de la ciutat.
Pel que fa als seus orígens, se li atribueix la fundació l'any 1909, sent considerat el club de futbol degà del País Valencià, fundat 10 anys abans que l'històric rival de la ciutat de València, el València CF.[4][5] L'equip pren el nom de la platja de Llevant (actualment coneguda com Les Arenes), on se situava el seu camp de joc, el camp de la platgeta, a començaments del segle xx.
Actualment juga a la Segona Divisió de futbol espanyola.
A les acaballes del segle xix el contacte de les tripulacions de vaixells mercants amb els habitants dels Poblats Marítims de València propicià l'entrada del futbol a la ciutat. Fou en aquests Poblats Marítims, i concretament al Cabanyal, on el mestre i pedagog progressista Vicent Ballester Fandos, seguint les idees de l'higienisme a l'esport que corrien per Europa, impulsà la pràctica del futbol entre els seus alumnes juntament amb els treballadors portuaris i els mariners anglesos. Foren els fills del mestre Ballester, els també pedagogs i anys més tard alts càrrecs de la II República Víctor i José Ballester Gozalvo, els qui el 6 de setembre del 1909 registraren el club Llevant Futbol Club.
El 7 de setembre d'aquell mateix any, en el marc de l'Exposició Regional valenciana, es va crear la Federación Regional de Clubes de Football. Els clubs d'aquella primera temporada foren el València Futbol Club (desaparegut el 1918, antecessor de l'actual València CF), l'Espanya, el Llevant FC, l'Hispano i Lo Rat Penat.
Paral·lelament, el dia 16 de setembre de 1909 es publica l'anunci de constitució de la societat Gimnàstic Futbol Club, que jugava en un camp cedit pel Patronat de la Joventut Obrera al barri de Campanar.
La temporada 1921-22, el Llevant FC obté el seu primer succés: ser subcampió regional valencià. De la mà de Gaspar Rubio, arriba a ser campió regional valencià en la temporada 1928-29. Després d'aquesta temporada, naix el campionat nacional de lliga amb tres divisions. La temporada 1934-1935 aconsegueix vèncer de nou en la divisió regional València-Múrcia i arriba a les semifinals de la Copa d'Espanya, on cau eliminat pel Sabadell.
Per la seua banda, el Gimnàstic FC finalitza campió de la regió valenciana la temporada 1923-24.
Durant la Guerra Civil espanyola, Llevant i Gimnàstic van jugar a la Lliga de la Mediterrània, acabant cinquè i sisè, respectivament. Els equips d'aquesta lliga també van competir en la Copa de l'Espanya Lliure, ocupant el FC Llevant la plaça que havia deixat el FC Barcelona quan va optar per recórrer Mèxic i els Estats Units a la recerca de fons per a la II República. La primera ronda de la competició va ser una minilliga amb els dos millors equips, Llevant i València, de classificació per a la final. El 18 de juliol de 1937, el Llevant FC va derrotar el València CF per 1-0 a l'estadi de Montjuïc i es proclamà campió de la Copa de l'Espanya Lliure. Aquesta copa no ha estat reconeguda per la Reial Federació Espanyola de Futbol,[6] tot i que l'any 2007 el Congrés dels Diputats d'Espanya va aprovar una proposició no de llei en què empenyia la Federació a estudiar la possible oficialitat d'aquesta competició.[7]
Paralitzat el futbol per la guerra civil, en acabar-se, el Llevant FC es va trobar amb un equip sense camp, ja que el del Camí Fondo del Grau estava totalment destruït. D'altra banda, el Gimnàstic FC es va trobar en la situació inversa: sense equip i amb el seu camp del Vallejo hàbil per a la pràctica del futbol. Davant d'aquesta situació van acordar fusionar-se i així nasqué la Unió Esportiva Llevant-Gimnàstic, coneguda popularment com l'Udelage a partir de les seues inicials en castellà. El color inicial de la samarreta fou de bandes blanques i vermelles, fruit del blaugrana del Gimnàstic i blanc-i-negre del Llevant. El nou club també heretà el sobrenom de 'granotes', de quan el Gimnàstic FC jugava al camp Stadium, situat al llit del riu Túria.
La temporada 1941-42 es va acordar el canvi de nom, per anomenar-se Llevant Unió Esportiva, i canvià els colors de la samarreta pels blaugranes del Gimnàstic FC.
Durant els anys seixanta, el club va dur a terme un procés d'estabilització econòmica davant els problemes monetaris que va començar a mostrar. La temporada 1962/63, el Llevant aconsegueix el seu primer ascens a Primera Divisió, sota la presidència d'Eduardo Clérigues, després de vèncer en la promoció al Deportivo, guanyant tant a Riazor com a Vallejo. El Llevant va debutar a primera divisió el dia 15 de setembre de 1963 a Barcelona davant el RCD Espanyol, empatant a quatre gols. L'equip va finalitzar la temporada en un respectable desè lloc. A l'any següent, el Llevant no va aconseguir assegurar la permanència, perdent en la promoció contra el Málaga.
En finalitzar la següent temporada a Segona Divisió, el Llevant es va veure obligat a traspassar als seus millors jugadors davant el desfasament econòmic que presentava. A l'any següent, en la temporada 1967-1968, el Llevant es va classificar en 14a posició. Això no va ser suficient, ja que la Federació Espanyola va decidir reduir la Segona Divisió a un sol grup, de manera que el Llevant es va veure obligat a descendir a Tercera Divisió. Per finalitzar amb els deutes del club, la directiva va decidir vendre el ja antic estadi de Vallejo i comprar uns terrenys al barri d'Orriols, on es va construir un nou estadi, l'actual Ciutat de València, amb el nom d'Antonio Román, president del club, que seria inaugurat el 1969. Mentre es construïa l'estadi, el Llevant va jugar els seus partits en el camp de Mestalla, propietat del veí València CF.
La temporada 1972/73, el Llevant va aconseguir sortir de la Tercera Divisió i va ascendir com a campió a la divisió de plata a falta de diverses jornades; però, a l'any següent no va aconseguir mantenir la categoria i va descendir de nou, tot i el sonat fitxatge de l'internacional xilè Carlos Caszely. De nou a Tercera Divisió, el Llevant va realitzar una magnífica temporada 1974/75 i va aconseguir un segon lloc, encara que va perdre en la promoció contra el Deportivo Alavés. En finalitzar la campanya, Caszely va ser traspassat al RCD Espanyol. A l'any següent, durant la temporada 1975/76, el Llevant aconsegueix una vegada més l'ascens. Per celebrar-ho, es va organitzar un partit homenatge contra la selecció brasilera, atraient al públic a l'estadi. No obstant això, a l'any següent l'equip va tornar a perdre la categoria, descendint a la Segona Divisió B i entrant en una delicada situació econòmica. Durant els dos següents anys, el Llevant no va reparar en despeses i va invertir àmpliament per tal de recuperar la categoria, objectiu complert en finalitzar la temporada 1978-1979. El club havia retornat a la divisió de plata i va mantenir la categoria durant diversos anys, però a costa d'una gran deute econòmic.
Quadre de les penyes llevantinistes en el XXV aniversari de la inauguració de l'estadi del club (1994).
La temporada 1981/82, la situació econòmica és tan difícil que es fa impossible el cobrament dels jugadors. Aquests van decidir tancar-se al vestidor obligant amb això a dimitir el president i als seus col·laboradors. Aquesta mateixa temporada, el club descendeix a la Segona Divisió B. No obstant això, a causa dels deutes, el club es veu obligat a descendir una altra categoria més fins a la Tercera Divisió. La temporada següent, 1982-1983, va aconseguir el subcampionat, però va perdre la promoció davant del Real Avilés Industrial. A l'any següent, s'aconsegueix ascendir a la Segona Divisió B. En aquesta temporada se celebra el 75è aniversari del club, nomenant com a president d'honor al príncep Felip i duent-se a terme diversos actes socials sota la presidència d'Antonio Aragonés. Al 76.º aniversari del club, aquest descendeix un cop més a Tercera Divisió, mentre es porta a terme un sanejament de l'economia del club. La temporada 1986-1987 arriba a la presidència Ramón Victòria, el qual va intentar pal·liar el desastre econòmic durant els seus vuit anys de mandat, retornant i mantenint al club a la Segona Divisió B. Durant aquest període, es va popularitzar el sobrenom d'"equip ascensor", a causa dels constants ascensos i descensos del club durant la seva història. La temporada 1988-1989, l'equip aconsegueix ascendir a la divisió de plata i manté la categoria a l'any següent. La manca de mitjans econòmics no va permetre la formació d'un equip adequat, cosa que va provocar a la temporada 1990/91 el descens a la Segona Divisió B. Tres temporades després, a la 1993/94, l'equip arriba sense èxit la promoció d'ascens.
A la temporada 1995/96, l'equip va aconseguir, després d'una excel·lent campanya, el primer lloc i l'ascens a la Segona Divisió. La temporada següent, de la mà del tècnic José Manuel Esnal "Mané", l'equip es classifica en el primer quart de la taula. La temporada 1996/97, Pedro Villarroel arriba a la presidència del club i, tot i el lema de "La nostra bandera és un Llevant de Primera", l'equip va tornar a la Segona Divisió B, per tornar a la Segona Divisió A l'any següent de la mà de Pep Balaguer. Durant la temporada 1999/2000, l'equip va estar a punt d'aconseguir l'ascens.
En la temporada 2001/02, el Llevant no va aconseguir la permanència després del pas de José Carlos Granero i de Pep Balaguer; no obstant això, el Burgos no va aconseguir constituir-se en societat anònima esportiva, la qual cosa va permetre que el Llevant mantinguera la seua plaça en la categoria. La temporada següent va realitzar el fitxatge estrella de Mijatović, seguit d'un gran soroll mediàtic i social. No obstant això, l'aportació del futbolista va ser semblant a la de Cruyff en la seua època i l'equip no va aconseguir l'ascens.
En la temporada 2003/04, el Llevant aconsegueix ascendir a Primera Divisió per segona vegada en la seua història, gràcies a haver aconseguit ser, a més, campió de la categoria de la mà de Manolo Preciado en un partit enfront del Xerez en Chapín. L'equip va ser rebut per les autoritats valencianes i es va celebrar en gran en tota la ciutat. La temporada en Primera Divisió (2004/05) es va iniciar de manera espectacular. L'equip, amb Bernd Schuster en la banqueta, va ser considerat com la revelació de l'any i fins i tot se somiava amb aconseguir llocs de classificació UEFA. Finalment l'equip no ho va aconseguir i va acabar baixant a Segona Divisió.
No obstant això, en la temporada següent (2005/06), i amb dos entrenadors, primer amb José Oltra i, després de la seua destitució, amb José Manuel Esnal «Mané», acompanyat d'Ángel Garitano, el Llevant va tornar a aconseguir el seu objectiu a Lleida i va tornar a la Primera Divisió. Aquest any (2006/07) sí que es va aconseguir la permanència amb López Caro i Abel Resino a la banqueta. Però en la següent temporada (2007/08), el Llevant va tenir un dels pitjors inicis de lliga en la història de la Primera Divisió. En els deu primers partits només va aconseguir un punt dels 30 possibles. Només el Real Sporting de Gijón en la temporada 1997/1998 va tenir un inici pitjor. Després d'acabar la Lliga, dels 38 partits que havia jugat, només va aconseguir guanyar set, empatar cinc i va perdre vint-i-sis partits. En la classificació va acabar últim amb 26 punts, a 17 de la salvació, i, després de perdre 2-0 contra el Recreatiu de Huelva el 27 d'abril de 2008, va consumar el seu descens matemàtic a Segona Divisió.
També va travessar una crisi econòmica a causa del retard dels pagaments als jugadors. Va començar la temporada amb Abel Resino com a entrenador, però va ser destituït en la setena jornada, com a conseqüència d'encadenar un empat i sis derrotes, cinc d'elles de manera consecutiva. Va ser substituït per Gianni De Biasi, que va millorar els resultats de l'equip, però no prou com per a acostar-se a la salvació, atès que l'equip ja estava totalment enfonsat.[8] El 16 d'abril de 2008, Gianni De Biasi va dimitir en veure impossible la salvació del conjunt granota. Poc després van contractar a José Ángel Moreno per a suplir la baixa de Gianni De Biasi. En la Copa, l'última eixida que li quedava al Llevant per a emmascarar els seus pèssims resultats en la Lliga, va eliminar a l'U.D. Almeria en setzens de final per 2-1 al Ciutat de València i per 1-1 a Almeria. En vuitens va quedar eliminat pel Getafe CF perdent els dos partits, per 3-0 i 0-1.
Al gener, cinc jugadors van abandonar el club: Marco Storari, porter titular, va marxar al Càller sard; Emilio Viqueira, que va fitxar pel Xerez CD; Bruno Cirillo, que va marxar al Reggina; Sávio Bortolini, que se'n va anar a la lliga brasilera, i Christian Riganò, que es va unir al Siena. Totes aquestes baixes són producte del retard dels pagaments als jugadors per la mala situació econòmica que travessava el club. Una situació que no va impedir, no obstant això, encadenar la millor ratxa en l'aspecte esportiu, aconseguint tres jornades consecutives sense perdre. L'acumulació de deutes va provocar el descontentament dels jugadors amb el club, que van amenaçar amb marxar-se si la situació econòmica del club no canviava. A més, hi havia la possibilitat que l'equip descendira administrativament a Segona B.
Els jugadors, farts de no cobrar durant any i mig, van amenaçar amb iniciar una vaga, negant-se a jugar els partits de lliga front el Recreativo de Huelva i l'Espanyol; no obstant això, el dissabte 26 d'abril de 2008, es va arribar a un acord amb el club, que pagaria 10 dels 18 milions d'euros que els devien. Però unes setmanes després, abans de l'última jornada de lliga davant el Reial Madrid al Bernabéu, van tornar a convocar una vaga, amenaçant amb negar-se a jugar el partit i deixant així a l'equip merengue sense poder celebrar el seu títol de lliga. Finalment, es va arribar a un acord i el partit es va disputar, acabant amb el resultat de 5-2.
La temporada 2008-09 va començar amb el fitxatge de Luis García Plaza com a entrenador i la eixida de diversos jugadors. Açò va provocar que la secretaria tècnica del club es va veure obligada a formar un equip en molt poc temps. No obstant això, i malgrat les dificultats, Manolo Salvador i el tècnic van aconseguir formar un equip competitiu per a la categoria, dissipant els temors d'un nou descens. Després de la marxa de Pedro Villarroel i de Julio Romero del club deixant-lo amb més de 80 milions d'euros de deute, Jesús Serna, en representació d'un grup inversor, va accedir a la compra de les accions i a la presidència del club, encara que la seua estada en el mateix va ser infructífera i efímera. Després de la inactivitat dels nous propietaris, el Llevant va aconseguir, mitjançant l'administració concursal, fer-se amb les accions del club per a retenir-les en autocartera. La temporada va finalitzar amb l'equip aconseguint la permanència mancant poc menys d'una desena de jornades i aconseguint el vuitè lloc.
El dia 9 de setembre de 2009, van començar els actes de commemoració del centenari de l'entitat, el qual s'allargaria fins a setembre de 2010.
Després d'un inici de temporada vacil·lant i un final d'any 2009 decebedor, el Llevant va iniciar l'any 2010 de manera fulgurant i va fer una segona volta espectacular, convertint-se en el millor equip de la Segona Divisió.[10] Després d'històriques victòries en les quals se li va donar la volta al marcador, com la victòria enfront de l'Hèrcules CF al Ciutat de València per 2-1 o enfront del FC Cartagena en l'estadi Cartagonova per 3-5. El 13 de juny de 2010, el Llevant, amb un dels pressupostos més baixos de la categoria i de forma totalment inesperada, aconseguia el seu quart ascens a la Primera Divisió en la seua història amb una victòria davant el CD Castelló per 3-1 i el simultani empat del Reial Betis en el Helmántico de l'U.D. Salamanca a falta d'una jornada.[11] El Llevant va fer un fortí en el seu estadi, en el qual només va perdre el seu únic partit davant el Cartagena per 1-2, aconseguint 13 victòries i 7 empats i una suma de 46 punts obtinguts al Ciutat de València.
Es disputa en pretemporada el Trofeu del Centenari, on el Llevant va jugar davant l'AS Roma, i després de 90 minuts amb un marcador 0-0, cau derrotat en els penals (4-5).
Va començar la temporada 2010/11, marcada per tres derrotes seguides. Malgrat una dolenta primera volta, el conjunt de Luis García Plaza va reaccionar, començant per un empat contra el Reial Madrid de Mourinho al Ciutat de València. Va aconseguir la permanència en la penúltima jornada de lliga, empatant amb el València CF a Mestalla i aconseguint la posició 14.ª El Llevant U.E. va fer la seua millor temporada de tota la seua història, batent dos rècords: rècord de punts (45) i Felipe Caicedo va ser el seu jugador amb més gols en una temporada (13 gols). Va ser la revelació de la lliga, un equip al qual des del principi se li va adjudicar el rol de descendit, i que en la segona volta es va convertir en el tercer millor equip de Primera Divisió d'Espanya; a més va rebre el premi a «Millor afició espanyola 2010-2011».
El Llevant-Saragossa corresponent a l'última jornada de la temporada 2010-2011 ha estat investigat per Anticorrupció per tripijoc. L'encontre es va saldar amb victòria dels aragonesos (1-2), condemnant al Deportivo de La Corunya al descens. Suposadament els jugadors del Llevant van rebre 965 000 euros per deixar-se guanyar.[12] El 3 d'octubre de 2014 la Fiscalia Anticorrupció es va querellar contra el Reial Saragossa i 41 implicats més, entre ells el llavors president Agapito Iglesias i l'entrenador Javier Aguirre del club aragonès i futbolistes de tots dos equips (alguns en qualitat d'imputats) que van intervenir en el partit.[13][14]
Per a la temporada 2011/12, Juan Ignacio Martínez es converteix en el nou entrenador després de la marxa de Luis García Plaza al Getafe CF. El Llevant U.E. comença la temporada empatant contra el propi Getafe CF i el Racing de Santander; a partir d'ací començaria el que acabaria considerant-se com la millor temporada de la història del club. De la mà de Juan Ignacio Martínez, el Llevant va guanyar contra tot pronòstic al Reial Madrid per 1-0 i encadena set victòries seguides, alguna cosa que mai havia aconseguit el club. En la jornada 9, el Llevant guanyà al Vila-real CF per 0-3 (amb 2 gols de Juanlu i 1 de Kone), aconseguint així, per primera vegada en 102 anys d'història, convertir-se en líder de la Primera Divisió d'Espanya en solitari amb 20 punts, lideratge que va mantenir dues jornades gràcies al gol de Rubén Suárez contra la Reial Societat.[15] A partir d'ací, l'equip va començar a baixar el nivell degut a l'inici de la Copa del Rei i a lesions importants, com les de Juanlu, Valdo i Barkero, entre altres. Així i tot el Llevant es va mantindre en llocs de Champions League i Europa League durant tota la temporada. Tres partits destaquen fins a l'última jornada: jornada 27, el Llevant perd el lloc 4t a favor del Màlaga CF després d'un partit que va acabar 1-0 per als malaguenys; jornada 31, el Llevant torna a empatar contra el València CF a Mestalla: festa granota; jornada 36, si es guanyava aquest partit es feia un gran pas per a somiar amb jugar a Europa, i es va guanyar, Llevant U.E. 3-1 Granada CF. En l'última jornada el Llevant va jugar el que es va considerar com «el partit més important de la història del club», en el qual va aconseguir imposar-se 3-0 a l'Athletic Club amb gols de Ghezzal per partida doble i de Farinós, amb la derrota del Mallorca al Santiago Bernabéu, s'aconseguia la classificació per a un torneig europeu, quedant 6è en la Primera Divisió d'Espanya. El Llevant es classificava per a Europa per primera vegada, seria el vint-i-novè club espanyol a disputar aquesta competició.
En acabar la lliga, es va establir com la millor temporada de la història. En dos anys s'havien superat els rècords del club per partida doble: rècord de punts (55); Arouna Kone, jugador amb més gols en la Primera Divisió d'Espanya (17 gols —15 en lliga i 2 en Copa—), i per primera vegada el club disputaria tres anys seguits la Primera Divisió d'Espanya.
La temporada 2012/13 va començar amb la classificació del Llevant a la fase de grups de l'Europa League després de vèncer en la prèvia al conjunt escocès Motherwell. En la fase de classificació va quedar enquadrat juntament amb l'Hannover 96, el FC Twente i el Helsingborgs IF. Els granotes només van caure davant l'Hannover en l'anada, i van passar com a segons de grup a setzens. En setzens es va vèncer per golejada a un històric com l'Olympiakos FC (3-0 al Ciutat de València i 0-1 a Grècia). En vuitens li esperava el competitiu Rubin Kazan. En l'anada, a València, tots dos clubs van empatar 0-0. En la tornada sobre la neu de Kazan, al final dels 90 primers minuts el marcador era de 0-0. Per tant, es va jugar pròrroga, on els russos van anotar dos gols, que els donarien el pas a la següent ronda. No obstant això, l'experiència del Llevant per Europa per primera vegada va ser molt digna i amb un gran record per als seguidors granotes. Mentrestant, en Lliga durant la primera volta, el club va mantenir el seu gran i vistós joc per a ficar-se de nou entre els millors i lluitant novament per Europa. No obstant això, des de la venda del seu davanter estrella, Obafemi Martins, al febrer, l'equip va baixar el nivell notablement. Va tocar fons en la jornada 31, en la qual va encaixar una dura derrota 0-4 a casa davant l'últim de la classificació en aquest moment, el RC Deportivo de La Corunya. En aquest partit el jugador José Javier Barkero va acusar els seus companys Gustavo Munúa, Juanfran, Sergio Ballesteros i Juanlu Gómez de baix rendiment durant aquest partit. El cas va arribar a la LFP i a la AFE, per la qual cosa el partit va ser investigat per presumpte tripijoc. Finalment, malgrat els problemes, el Llevant va aconseguir la salvació matemàtica en la jornada 35 en un empat a casa davant el Reial Saragossa, acabant en l'onzena posició amb 46 punts. Al final de la temporada tots els jugadors implicats en el partit del suposat tripijoc van abandonar el club (excepte Juanfran), inclòs l'entrenador Juan Ignacio Martínez, posant-se fi a un cicle històric de dos anys per al conjunt d'Orriols.
Reportatge sobre les equipacions del Llevant de la temporada 2011-2012.
Uniforme titular: Samarreta amb barres blaves i granes, pantaló grana, calcetins blaus. (Gimnàstic FC)
Uniforme alternatiu: Samarreta amb barres blanques i negres, pantaló negre, calcetins negres. (Llevant FC)
Tercer uniforme: Samarreta verda, pantaló verd, calcetins verds. (Granota)
Pels anys cinquanta era tan gran la popularitat del Llevant UE i amb una quantitat d'aficionats tan gran, que un grup d'ells es va reunir per a crear un himne oficial.
En José Sanchis i N'Antonio Ramón Sancho van ser els promotors del projecte; el poeta En Joaquín Sendra, l'autor de la lletra, i els mestres En J. M. Olcina i Pascual García, els encarregats de compondre la música.
Es va estrenar en el Districte Marítim el 1954:
¡Levante!
Les teues barres blaugranes
del teu net clàssic jersei,
¡Levante!
L'afició fidel i sana
amb ardor posa la fe.
¡Levante!
El teu coratge i nous brius,
d'entusiasme fan vibrar,
¡Levante!
Són els teus els meus colors
són els teus els meus colors
el teu nom és el meu ideal.
El sol valencià li dona als colors
el seu càlid bes rendit d'amor,
el mar la carícia, de l'horta les flors,
i el nostre esport la millor afició.
Prodigues Levante, l'essència i solera
que és fruit d'un net i honrós historial
i hui ferme el teu pas, el gran triomf t'espera,
es cobrix de glòria el teu nom immortal.
¡Levante!
Són els teus els meus colors
són els teus els meus colors
el teu nom és el meu ideal.
L'Estadi Ciutat de València és el camp on juga els seus partits el Llevant UE. Està situat al carrer Sant Vicent de Paül, 44, al barri de Sant Llorenç, a València. Té capacitat per a 25.354 espectadors i unes dimensions del terreny de joc de 107x70 metres.
La Ciutat Esportiva de Bunyol és un complex esportiu del Llevant Unió Esportiva, situat en el terme municipal de Bunyol, població situada a 40 km a l'oest de la ciutat de València.[16]
Categoria:primera divisió Accionista majoritari: Fundació Llevant Unió Esportiva Cent Anys Comunitat Valenciana Nombre de socis: 15.000 Himne oficial: lletra de Joaquím Sendra, música de J. M. Olcina i Pascual García Assistència mitjana (2016/17): 11.750 espectadors Equipament esportiu: Kelme Àlies: els granotes, l'equip granota
Article Images
.svg){kind=small}
